Noticiari

El Quadern 40

 

Es troba ja en premsa el nou Quadern de la fundació. Ens enorgulleix especialment  haver arribat ja al número 40. Poc ens podríem haver imaginat el desembre de 1998, quan va sortir el primer número, que aquesta publicació esdevindria amb el temps un referent de divulgació de l’obra benetiana, però també de tot allò que l’envolta i, fins a cert punt, d’aquella etapa de l’art català, malauradament avui en dia massa silenciada. 

Val a dir que aquesta continuïtat en el temps no hauria estat possible sense el suport rebut dels amics de la fundació. A tots ells, doncs, el nostre agraïment.  

 

 

 

En aquest proper número, trobareu un text de Susanna Portell i Jacint Berenguer que aprofundeix sobre l’itinerari que Benet va seguir en el seu exili durant la Guerra Civil Espanyola, gràcies a una correspondència fins ara inèdita que Benet mantingué amb Joan Elias, un dels seus valedors a Anvers. Aquesta correspondència que ha estat donada a la fundació, serà cedida pròximament a la Biblioteca de Catalunya perquè formi part de l’Arxiu Benet que des de fa uns anys conserva aquella institució.

 

La fundació vol retre també un homenatge a Pompeu Fabra, amb motiu del setanta-cinquè aniversari del seu traspàs que se celebrarà el 2023. I ens ha semblat que la millor manera d’homenatjar-lo seria la de reproduir uns textos que Rafael Benet va escriure precisament amb aquesta finalitat el 1928 i que, malauradament, no es van publicar en el seu moment. Són uns textos sobre l’escultor Aristides Maillol, que tant admirava Benet.

Per tancar el Quadern, i com és habitual cada deu números de la col·lecció, s’inclouen els índexs d’autors i cronològic, en aquest cas, dels números 31 al 40.

En els pròxims dies, els amics de la fundació rebran un exemplar d’aquest nou número.

La Catalunya dels Artistes

 
La llum especial de Tossa de Mar que tan bé sabé recollir Rafael Benet, els colors de Cotlliure que van encisar Matisse, el paisatge de Mont-roig que va enamorar Miró, els records d’Agramunt que van inspirar Guinovart o les façanes de l’Eixample barceloní que van marcar l’obra de la pintora Núria Llimona. Són alguns dels paisatges i alguns dels creadors que els periodistes Aure Farran i Jordi Bes han il·luminat des del diari Ara, i que ara prenen forma en un llibre editat per Viena: La Catalunya dels Artistes, 20 paisatges que van inspirar 20 artistes.
 

 
 

La ruta que proposen els autors fa parada a vint localitats. Tossa de Mar n’és una i qui fa d’amfitrió és Rafael Benet. El passeig s’acompanya d’algunes de les seves pintures realitzades els estius que va passar a Tossa. S’hi evoca l’ambient cultural viscut en els anys immediatament anteriors a l’esclat de la guerra, l’intercanvi cultural amb els artistes estrangers que hi arribaven i el paper fonamental que tingué Benet en la divulgació de tot el que allí s’hi coïa, tant el 1933 des de La Veu de Catalunya com des del mític article «Tossa, Babel de les Arts» que va escriure per a la revista Art, el 1934. Al seu paper clau com a fundador del museu de Tossa, s’hi suma també la pinzellada que es fa per la seva vessant com a historiador, crític d’art i pintor. El capítol ve il·lustrat per un oli que es pot veure en el Museu i també per d’altres obres provinents de col·leccions particulars. I és que aquesta ha estat també una de les premisses dels editors del llibre: donar a conèixer obres sovint desconegudes pel gran públic, bé perquè resten en magatzems o en col·leccions particulars.

Una oportunitat per tornar a Tossa i a Rafael Benet. I una oportunitat també per a redescobrir alguns artistes que han quedat per sempre més lligats a un punt de la nostra geografia.  

Jordi Bes i Aure Farran
La Catalunya dels Artistes, 20 paisatges que van inspirar 20 artistes
Barcelona, Editorial Viena, 2022
 

Els anys americans d’Irene Polo

 
Acaba de sortir aquest volum de Glòria Santa-Maria i Pilar Tur, editat per Cal Carrer, que entre d’altres continguts aplega disset cartes que la periodista Irene Polo adreçà al pintor Miquel Villà, quan estava a l’Argentina. Enviades entre el 1940 i el 1942, ens permeten viure la vida dels exiliats republicans a Llatinoamèrica, les seves preocupacions i els seus dubtes sobre si tornar o quedar-se. 
 

 
 

L’obra recull també la crítica esmolada que Rafael Benet va publicar a La Gaseta de les Arts, referida als artistes catalans que llavors es dedicaven a fer una pintura de saló, en contraposició a l’obra de Miquel Villà:

«La majoria d’artistes aclimatats a Catalunya estan massa convençuts que han trobat la veritat o que la pintura catalana és la millor del món… Aquesta pintura -la de Miquel Villà- ben segur, no hauria estat possible que es produís actualment a Barcelona, on, en general, tan bons artistes s’acontenten fent una pintura de saló».